Deco

Deco, és un futbolista d'origen brasiler, encara que nacionalitzat portuguès. Juga al mig del camp com a organitzador del joc ofensiu. Un dels seus moments més importants en la seva carrera professional el trobem quan l'equip del Porto va alçar la Champions League l'any 2004, amb l'entrenador José Mourinho al capdavant. L'any següent va arribar al Futbol Club Barcelona, i a les ordres de Frank Rijkaard va guanyar la seva primera Lliga espanyola la temporada 2004-2005. La temporada 2005-2006 va revalidar el títol de lliga i guanyà, novament, la Champions League, aquesta vegada amb l'equip blaugrana.

Palmares

Copa Catalunya     FC Barcelona     2004-05

Lliga espanyola     FC Barcelona     2004-05

Supercopa d'Espanya     FC Barcelona     2005

Lliga espanyola     FC Barcelona     2005-06

Lliga de Campions     FC Barcelona     2005-2006

Supercopa d'Espanya     FC Barcelona     2006

Copa Catalunya     FC Barcelona     2006-07

Xavier Hernández i Creus

Xavier Hernández i Creus, conegut com a Xavi (Terrassa, 25 de gener del 1980), és un futbolista català. Ha desenvolupat pràcticament tota la seva carrera esportiva al FC Barcelona, club al qual va arribar el juliol del 1991, quan només tenia 11 anys. El 2015 va anunciar la seva marxa del club català, per fitxar pel club qatarià Al-Sadd SC Doha.

Actualment és el jugador que ha disputat més partits amb el primer equip del Futbol Club Barcelona amb un total de 767 i per davant de Migueli (amb 664), i el primer en partits jugats en competicions europees i també en partits de lliga. És el jugador del FC Barcelona que ha assolit més títols amb un total de 29 (25 amb el club i 4 amb la selecció estatal).                                                                          

També és el tercer jugador que més cops ha jugat amb la selecció espanyola, per darrere dels porters Iker Casillas i Andoni Zubizarreta, i el que més partits ha jugat a la Lliga de Campions de la UEFA, amb 151). Futbolista de gran classe, juga de migcampista organitzador o mig centre, amb una excel·lent visió de joc, una ràpida passada en curt i un bon xut que li ha servit per a marcar força gols, alguns de gran importància. Ha estat considerat el successor natural de Josep Guardiola, encara que ha aconseguit fer oblidar les comparacions amb un joc més horitzontal.

 El 2009 va quedar tercer en la votació per la Pilota d'Or i va esdevenir així el primer català de la història en quedar entre els tres primers, més tard va quedar 3r dos cops més els anys següents, 2011.

És considerat un dels millors migcampistes de la història. El dia 21 de maig de 2015, Xavi Hernández va anunciar en roda de premsa que a final de temporada abandonaria l'equip per acabar la seva carrera com a jugador a l'Al Sadd de Qatar.[8] avi és fill de Joaquim Hernández López, exfutbolista i entrenador que va jugar a primera divisió la temporada 1965-66 amb el CE Sabadell FC[9] i que jugà amb Terrassa FC, Comtal, Melilla, Girona, Europa, Calella, Reus, Igualada, Manresa i l'Hospitalet.
 En Xavi va debutar al primer equip del Barça el 18 d'agost de 1998, de la mà de l'entrenador Louis van Gaal, amb motiu del partit d'anada de la Supercopa d'Espanya davant el Reial Mallorca. En el partit del seu debut va ser titular i va fer un gol.
Durant la temporada 1998-1999 va anar alternant les seves actuacions amb el Barcelona B i amb el primer equip. Va debutar en la Primera Divisió el 3 d'octubre de 1998 al partit València CF 1-3 FC Barcelona.[4]

Pocs dies abans, el 16 de setembre de 1998, s'havia produït el seu debut a la Lliga de
Campions de la UEFA a Old Trafford davant el Manchester Utd.. Malgrat les seves intermitents intervencions amb els grans, va ser decisiu perquè el Barcelona es proclamés campió de Lliga en marcar un gol a camp del Valladolid que va valdre la victòria (0-1) i va ser clau per a la marxa de l'equip: el FC Barcelona era desè a la classificació i, a partir d'aquella victòria, va iniciar la remuntada amb què acabaria guanyant la Lliga.

 Aquella lliga va ser, per tant, el seu segon títol professional, després del Mundial sub-20 de 1999 amb la selecció espanyola.[4] Les temporades següents, Xavi es va anar guanyant una plaça definitiva a l'equip a poc a poc, alternant la seva posició amb Guardiola, fins a la marxa d'aquest al Brescia al final de la temporada 2000-2001. Assentat al centre del camp del Barça i de la selecció espanyola com a un dels millors organitzadors d'Europa, Xavi va experimentar encara una nova millora en el seu joc amb l'arribada de Frank Rijkaard a l'equip (2003-2004). L'entrenador holandès va avançar la posició de Xavi, apropant-lo a l'àrea, i va esclatar la versió més ofensiva del jugador, que va començar a participar de manera més directa i decisiva en els atacs de l'equip.

 No va ser fins al 14 de maig de 2005 que Xavi va poder assaborir el seu tercer títol: el FC Barcelona es va proclamar campió de Lliga -la seva segona lliga particular-.[4] A més a més, a l'estiu de 2005 es va proclamar campió de la supercopa espanyola contra el Betis; títol que repetiria un any després (20 d'agost de 2006) contra el RCD Espanyol marcant el primer gol del seu equip (3-0). El 2 de desembre de 2005 va patir un trencament del lligament encreuat anterior del seu genoll dret en un entrenament. Va estar apartat dels terrenys de joc durant cinc mesos,[4] fins al 29 d'abril de 2006, quan va reaparèixer al partit de lliga que va enfrontar el FC Barcelona i el Cádiz CF al Camp Nou. La victòria del Barça aquell dia el va apropar a aconseguir la lliga 2005-06 una jornada després.

 El 17 de maig de 2006 es va proclamar campió de la Lliga de Campions a l'Stade de France de París. El FC Barcelona es va imposar a l'Arsenal F.C. anglès per 2 gols a 1, encara que Xavi no va disputar aquest partit per no haver recuperat la forma totalment després de la seva greu lesió. Dos anys més tard va guanyar la Lliga de Campions disputada a Roma contra el Manchester United, va ser escollit millor jugador de la final. El 28 d'agost de 2009 jugà com a titular en el partit de la Supercopa d'Europa que enfrontà el Barça contra el FC Xakhtar Donetsk, que l'equip blaugrana guanyà per 1 a 0 en la pròrroga. El 8 d'abril de 2010, Xavi va rebre la Medalla d'Honor de la seva ciutat natal, Terrassa.

Després dels triomfs del FC Barcelona a la Supercopa d'Espanya 2011, el 17 d'agost d'aquest any, i a la Supercopa d'Europa 2011, Xavi Hernández, el 26 d'agost va superar Guillermo Amor com a jugador amb més títols oficials amb el FC Barcelona, amb un total de 18.[5][6] Des de la temporada 2010/11, ostenta un rècord individual que creix dia rere dia: és el jugador que més partits oficials ha jugat amb la samarreta del Barça
.
 El 2 de gener del 2011, en el partit de Lliga davant el Llevant (2-1), Xavi va igualar Migueli, que fins aleshores era el propietari del rècord amb 549 partits disputats amb el club blaugrana.[12] El 25 d'octubre de 2011, en un partit al camp del Granada CF, va superar en Migueli com a jugador amb més partits de lliga disputats amb el Barça, amb 392.

 El 17 de setembre de 2014, en el partit de la primera jornada de la Lliga de Campions que el Barça va disputar al Camp Nou contra l'APOEL FC Nicòsia, Xavi va igualar el rècord de més partits disputats a la Champions que fins llavors posseïa en solitari el madridista Raúl. Amb 142, Xavi empatà amb Raúl i superà Iker Casillas i Ryan Giggs, amb 141.El 6 de juny de 2015 va disputar amb el Barça la final de la Lliga de Campions 2015, a l'Estadi Olímpic de Berlín, entrant com a suplent, en un partit que el seu equip guanyà per 1 a 3, contra la Juventus de Torí.

Carles Puyol i Saforcada

Joventut

Nascut a la Pobla de Segur (Pallars Jussà), Puyol va començar a jugar al futbol a l'equip del seu poble, en la posició de porter. Tot i així, després de problemes mèdics amb les seves espatlles, va comenár a jugar com a davanter. Ha dit que, durant la seva joventut, els seus pares eren molt escèptics amb la seva intenció de convertir-se en futbolista i que l'encoratjaven a estudiar."

El 1995, Carles Puyol va fitxar pel Barcelona, on va passar a viure a La Masia i a jugar a les categories inferiors de l'equip culer. Allí va tornar a canviar de posició al terreny de joc, passant a desenvolupar-se com a centrecampista defensiu; dos anys més tard va començar a jugar amb el Barça B, on ocupava la posició de lateral dret.

El 1998 el Barcelona va acceptar una oferta del Màlaga CF per cedir a Puyol, que estava per darrere de Frank de Boer iMichael Reiziger en la jerarquia de l'equip. No obstant, Puyol va rebutjar marxar després de veure com el seu millor amic,Xavi Hernández, debutava amb el primer equip.^[3]

Primer equip

Puyol entrenant amb el Barça el 2009.

Louis van Gaal va pujar al primer equip a Puyol la temporada següent, debutant el 2 d'octubre de 1999 en un partit de lliga contra el Real Valladolid que el Barça va guanyar 0-2. Després d'això va tornar a canviar de posició, passant a ocupar la demarcació de defensa central. Durant l'estiu de 2003, a causa d'una greu crisi financera, el Manchester United va intentar fitxar Carles Puyol, però no es va acabar de concretar el traspàs; dos anys més tard, el jugador allargaria el seu contracte per cinc temporades més.

Puyol va passar a ser el capità de l'equip a partir de la temporada 2003-04, després que l'anterior capità, Luis Enrique, es retirés. Va seguir mantenint un rol defensiu exitosament al Barcelona, aconseguint rebre el premi al millor lateral europeu per la UEFA l'any 2002 (a més a més d'altres reconeixaments individuals), i va ajudar a l'equip català a guanyar dos campionats de lliga. La temporada 2005–06 va disputar un total de 52 partits oficials, inclosos 12 de la Champions League 2005-06, que va acabar amb la conquesta del títol contra l'Arsenal, el què era el segon trofeu de la història pel Barça.

Puyol el 2007 en un partit de lliga contra el Getafe

El 16 de setembre de 2008 Puyol va disputar el seu partut número 400 en totes les competicions amb el primer equip del Barça en un partit de la Lliga de Campions contra l'Sporting Clube de Portugal. Aquell any Puyol va tenir els primers problemes físics, però tot i així va poder disputar 28 partits de lliga, ajudant a l'equip a aconseguir un nou títol en la competició domèstica, i marcant el seu únic gol de la temporada en el El Clàssic contra el Real Madrid, el 2 de maig de 2009, que el Barça va guanyar per 2-6; entre 2008 i 2010, Puyol va aconseguir dos títols de lliga, una Lliga de Campios i un Mundial de Clubs, diputant prop de 100 partits oficials, i descrivint al club com "l'equip al qual tots els nens catalans voldrien jugar... Estic vivint el somni de jugar al Barça i és el meu somni retirar-me aquí."

El 13 de novembre de 2010 Puyol va disputar el seu partit oficial 500 amb el Barcelona durant un partit de la Lliga 2010-11 contra el Vila-real CF. Puyol es va tornar a lesionar aquella temporada, però va poder jugar 28 partits oficials amb el Barça, aconseguint de nou guanyar la Lliga i la Champions League. Va jugar sis minuts en la final de la Lliga de Campions en la victòria del Barça per 3-1 contra el Manchester United.

Des de la derrota contra l'Inter de Milà en la semi-final de la Lliga de Campions 2009-10, Puyol va aconseguir una ratxa de 56 partits oficials amb el Barça sense perdre, èxit que es va allargar fins a l'11 de gener de 2012, quan el Barcelona va perdre amb l'Osasuna per 3-2. A més a més, va marcar dos gols durant la Copa del Rei 2011-12, un contra el Madrid i l'altre contra el València.

El 2 d'octubre de 2012, en els últims minuts d'un partit de Champions 2012-13 contra el Benfica, el seu primer partit després de recuperar-se d'una greu lesió, Puyol es va dislocar el colze al refusar un corner; en un principi es va parlar de dos mesos fora dels terrenys de joc, però Puyol es va recuperar en un mes. El 18 de desembre el Barça va renovar-li el contracte, estentent-lo fins al 30 de juny de2016; el juny de l'any següent es va veure obligat a realitzar-se una operació al genoll dret, la qual era la sisena operació que es feia com a professional, que el va estar a punt d'obligar a retirar-se.

El 2 de març de 2014 Puyol va superar a Migueli com al segon jugador del Barça amb més partits de lliga disputats, només per darera de Xavi Hernández, i va marcar el tercer gol en la victòria del Barça per 4-1 davant de l'Almería. Dos dies després, i tot i que encara li quedaven dos anys de contracte, Puyol va anunciar que deixaria la disciplina del Barcelona a l'acabar la temporada 2013-14. Va anunciar que després de les seves dues darrers operacions, li costava molts esforços recuperar el nivell requerit al Barça, molt més del què ell mateix considerava necessari. Aquesta va ser, exposava, el principal motiu de la seva decisió. Així doncs, el jugador rescindí el contracte que l'unia al club dos anys més. El capità blaugrana deixà el club als 36 anys després de disputar 392 partits oficials de Lliga i sumar 21 títols, entre ells 6 Lligues i 3 Champions.

Formulari

Hristo Stòitxkov

Va debutar l'any 1981 en un equip de la 2ª divisió búlgara, el Maritza Plovdiv, l'any següent va deixar l'equip per fitxar pel Zhevros Jarmanli.

Va ser traspassat al CSKA de Sofia l'any 1985, on va guanyar tres lligues i quatre copes de Bulgària. Al juliol del 1989 va fitxar pel Futbol Club Barcelona, que va pagar per ell la xifra de 400 milions pessetes,Durant aquesta època Hristo es va convertir en una estrella del Barça, per a molts és un dels millors jugadors que han passat pel Camp Nou Ha estat guardonat amb la Bota d'Or, al costat del mexicà Hugo Sánchez l'any 1990, Pilota d'Or (1994) i segon millor jugador

Palmarès amb el Barcelona

1990/91	FC Barcelona		Primera Divisió	24	14
1991/92	FC Barcelona		Primera Divisió	32	17
1992/93	FC Barcelona		Primera Divisió	34	20
1993/94	FC Barcelona		Primera Divisió	34	16
1994/95	FC Barcelona		Primera Divisió	27	9

1996/97	FC Barcelona		Primera Divisió	22	7
1997/98	FC Barcelona		Primera Divisió	4	0

Josep Guardiola i Sala

Josep Guardiola i Sala (Santpedor, Bages, 18 de gener de 1971), més conegut com a Pep Guardiola, és un futbolista retirat i entrenador de futbol català. Ha estat un dels migcampistes més valorats del Futbol Club Barcelona, on actuà de cervell del dream team blaugrana. Des de la posició de migcampista defensiu, Guardiola, dotat d'una bona tècnica, organitzava l'equip, distribuïa el joc i marcava el ritme dels partits segons convenia. Més tard també jugà en altres equips. Així mateix, ha jugat 47 vegades amb la selecció espanyola i ha estat també el capità de la selecció catalana.

Va entrenar el primer equip del Futbol Club Barcelona durant quatre anys, amb el qual aconseguí un triplet històric la temporada 2008-2009 (Copa del Rei, Lliga i Copa d'Europa), en el seu primer any com a màxim responsable tècnic, i que acabaria fent un històric sextet en ampliar-lo en la següent temporada amb la Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa de futbol i el Campionat del Món de Clubs de futbol. Des del juliol de 2013 és l'entrenador del Bayern de Munic.

L'any 2011 fou guardonat amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya pel seu "èxit aconseguit com a entrenador i per transmetre valors com l'esportivitat, el treball en equip, l'esforç i la superació personal".

Entrada a la Masia

El 28 de juny de 1984, quan només tenia 13 anys, els seus pares el van acompanyar a la Masia, l'escola del Barça, on es començaria a forjar com a gran jugador. A les categories inferiors del Barça aprèn d'entrenadors com Oriol Tort i Quique Costas i hi fa grans amistats, com la de Tito Vilanova, que posteriorment seria l'ajudant de Guardiola al primer equip blaugrana (on acabaria succeint-lo com a primer entrenador). Milità en la categoria de juvenils des del 1984 fins al 1990.

Amb Cruyff. El Dream Team

Josep Guardiola debutà al primer equip del Barça el 16 de desembre de 1990 contra el Cadis i a més a més ho va fer com a titular. Tot i que aquella temporada només va jugar quatre partits a la màxima categoria, atès que continuava sent el director de joc del Barça B, ja va demostrar ser un gran migcampista.

Johan Cruyff li va donar a un jove Guardiola la demarcació que li havia deixat el migcentre sancionat Guillermo Amor i l'equip no va notar el canvi, prova evident de què Pep va passar amb molt bona nota el seu debut a l'estadi. Johan va ser el primer a destacar la seva tasca durant la roda de premsa oferta després del partit, cosa que va agrair enormement el mateix jugador: "Sempre són d'agrair els elogis i més si vénen de Cruyff. Estic content de la meva actuació, encara que puc fer-ho millor. Envoltat de tanta gent de qualitat resulta difícil jugar malament".

A partir de 1991, Johan Cruyff el va seleccionar com a mig-centre del primer equip. Immediatament es va adaptar a aquest rol i fou el director d'orquestra del memorable Dream Team. Després de la retirada de José Mari Bakero, Guardiola va esdevenir el capità de l'equip. Des de llavors fou el símbol i referència futbolística del Barça.

Rivaldo Vitor Borba Ferreira

Va arribar a Espanya a través del Deportivo de La Corunya, que el va fitxar al Palmeiras brasiler. Al club gallec va destacar ràpidament, fet que va provocar que el Fc Barcelona no dubtés a l'hora de pagar els 4.000 milions de pessetes (uns 24 milions d'euros) de la seva clàusula.
Al club català, Rivaldo va aconseguir guanyar dues lligues consecutives i fama mundial. Tot plegat el va portar a la titularitat de la selecció brasilera, amb qui es va proclamar campió del món l'any 2002 al Mundial de Corea i Japo. A més, va ser guardonat amb la Pilota d'Or l'any 1999. També va esdevenir el jugador del FC Barcelona que més gols havia marcat en competicions europees en tota la història del club, amb un total de 31 gols.



Amb el F.C Barcelona

• 2 Lliges espanyoles: 1997-1998 y 1998-1999.
• 1 Supercopa d'Europa: 1997-1998.
• 1 Copa del Reí: 1998.
• 1 Copa catalunya: 1999-200

Romário de Souza Faria

Va debutar com professional al Vasco da Gama (1987-1988). Després va jugar al PSV Eindhoven neerlandès, amb el qual va guanyar quatre títols de lliga consecutius. L'estiu de 1993, va fitxar pel Futbol Club Barcelona, amb el qual va guanyar una lliga espanyola i va aconseguir el pichichi. El 1995 va retornar al Brasil, on va seguir triomfant, després d'una efímer estada al València CF a l'inici de la temporada 1996-97, va fitxar per l'Al Nasser de Qatar. Les limitacions físiques, i les seves habituals indisciplines que van provocar diverses controvèrsies amb el seu tècnic del Fluminense, Alexandre Gamma, van donar fer que fos acomiadat d'aquest club.

La seva primera convocatòria per a defensar al combinat de la 'canarinha' va ser per un amistós davant Irlanda (0-1), el 23 d'abril de 1987. El primer gol, el va fer contra Finlàndia el 28 d'abril del mateix any (3-2), i la seva primera titularitat no va arribar fins al juny, i va anotar dos gols per a la victòria 4-0. A l'inici de la seva carrera, va assolir la medalla de plata alsJocs Olímpics de Seül l'any 1988, i el 1989 li va donar la Copa Amèrica a Brasil amb un gol en la final davant Uruguai a Maracaná.

Durant la Copa del Món Itàlia 1990 hagué de conformar-se a ser suplent del davanter Careca, a causa d'una fractura, però als Estats Units 1994 va tenir la seva revenja i va dur al Brasil cap al títol fent una temible dupla amb Bebeto. Llavors va marcar 5 dels 11 gols de la 'Seleçao' i va ser triat Pilota d'Or de la FIFA el 1995.

L'últim partit oficial del davanter amb la selecció del Brasil va ser al juny de 2001 i contra la selecció de l'Uruguai. El partit corresponia a un partit de les eliminatòries de classificació per a la Copa del Món 2002. Més tard, Romário va organitzar al novembre un partit homenatge al Coliseum de Los Angeles i va marcar els dos gols de la victòria de l'equip de Brasil contra una selecció de veterans de Mèxic (2-1). No obstant això no es va retirar del futbol i va retornar als camps.

Durant l'estiu del 2005, el jugador va poder participar en el que era una de les seves aficions predilectes, el futbol platja, participant ab la selecció del seu país per disputar un torneig al Rio de Janeiro, quedant finalment en la tercera posició.

Polèmic per la seva vida amorosa, la seva afició a la vida nocturna, les absències i retards als entrenaments, baralles i privilegis, Romário sempre ha sigut noticia a la premsa. Durant el 2005 va ser condemnat a pagar l'exfutbolista Zico, una indemnització de 22.200 dòlars per "danys morals" a l'utilitzar la seva imatge a les portes dels sanitaris d'un desaparegut bar que havia instal·lat a Rio. El mateix any, i als 39 anys, per tercera vegada, Romário va ser el màxim golejador del campionat de lliga brasiler, amb 22 gols, vestint la samarreta del Vasco da Gama. El davanter, que va anotar 952 gols en poc més de 1.000 partits com professional, va posar fi a una de les carreres més reeixides en el futbol brasiler i mundial, en el dia 27 d'abril del 2005, quan es va acomiadar de la selecció brasilera de futbol en el partit entre Brasil i Guatemala, marcant un gol i sent ovacionat per l'afició present, realitzant una emocionant volta olímpica, al sortir del camp als 38 minuts. Al març de 2006 firma un acord amb el Miami FC, equip dels Estats Units per a jugar cinc mesos allà, fins a acabar la temporada, amb el compromís de tornar de nou al Vasco de Gamma a l'acabar l'aventura. Però aquest desig es veu ajornat, ja que el brasiler fitxa a finals de setembre per l'Adelaide United, un equip de la segona divisió australiana de futbol.

Johan Cruiff

Biografia
Com a jugador destaquen els períodes amb l'Ajax d'Amsterdam, el seu club d'origen, i posteriorment al Futbol Club Barcelona. Alhora va jugar a la selecció dels Països Baixos 48 vegades, i va fer 33 gols. Després del Mundial d'Alemanya de 1974 però, va decidir no jugar més amb el combinat nacional neerlandès.

Va ser el primer jugador a guanyar tres vegades la pilota d'or (1971, 1973, i 1974), premi donat per la revista francesa France Football al millor futbolista de l'any a Europa.

També va jugar a uns altres equips com Los Angeles Aztecs, Washington Diplomats, Llevant Unió Esportiva de València, i al final de la seva carrera al Feyenoord, de Rotterdam.

La seva millor etapa com a jugador va ser a l'Ajax d'Amsterdam, equip amb el qual va guanyar 3 Copes d'Europa consecutives.

Com a entrenador els seus èxits més rellevants foren a la banqueta del Futbol Club Barcelona, amb el qual va guanyar quatre Lligues espanyoles consecutives, i la Copa d'Europa de 1992.

El 1999 va rebre el premi Marca Leyenda.[4] El novembre del 2003 va ser nomenat Golden Player neerlandès com el futbolista del país més destacat dels darrers 50 anys.[5] El 2006 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi pel Govern de la Generalitat de Catalunya.

El 2008 va negar-se a parlar en català a Catalunya Ràdio al·legant que no el parlava perquè «creia que calia ser més internacional».

El novembre del 2009 la Federació Catalana de Futbol va arribar a un acord amb Johan Cruyff perquè fos l'entrenador de la selecció catalana de futbol. Cruyff ha jugat dues vegades amb la selecció catalana. La primera va ser l'any 1973, en un partit que enfrontava Catalunya contra estrelles de la Lliga per recaptar fons contra unes inundacions a Múrcia. La segona vegada va ser el 1976, quan va participar en un Catalunya-Rússia al Camp Nou. Durant els anys 70 va defensar a algunes entrevistes el fet diferencial català, i malgrat les dificultats que li posaren al registre civil, li va posar al seu fill el nom de Jordi. El novembre de 2014 va signar el manifest «Deixin votar els catalans», juntament amb altres personalitats internacionals.

Ronaldinho Gaúcho

-Ronaldo de Assis Moreira (Porto Alegre (Brasil), 21 de març de 1980), més conegut com a Ronaldinho (el petit Ronaldo en portuguès) o Ronaldinho Gaúcho, és un futbolista professional de l'Atlético Mineiro.

Tot i que està encara en actiu, Ronaldinho és considerat per alguns seguidors un dels genis més grans que ha donat el món del futbol, comparat amb els clàssics mestres de la història d'aquest esport com ara Pelé, Maradona i Cruyff.

A nivell de tècnica individual, Ronaldinho Gaúcho ha fet possible sobre el camp de joc genialitats que palesen un domini conjunt del cos i la pilota només vist en molt pocs futbolistes. Les seves condicions físiques i tècniques li han permès de realitzar en partits oficials passades de pit, espatlla, i fins i tot esquena que han aconseguit que la premsa i el públic el consideri un autèntic virtuós del futbol.

-Biografia -Nascut a l'estat brasiler de Rio Grande do Sul, Ronaldinho és conegut com a Gaúcho (gautxo), apel·latiu que reben els mestissos d'aquell estat. Començà a jugar a futbol a les categories inferiors del Grêmio de Foot-Ball Porto Alegrense, club on jugava el seu germà Roberto, i debutà l'any 1992 al torneig de futbol sub-13 d'Alegrete. Malgrat la seva aparent timidesa la premsa el destaca pel seu caràcter alegre i el seu esperit d'equip. Ha popularitzat el gest dels surfistes, amb el puny tancat i els dits petit i polze estirats, rotant el canell.

Ronaldinho al Barça Futbol Club Barcelona (2003-2008)[modifica | modifica el codi] La seva arribada al Barça, l'any 2003, coincidí amb la victòria a les eleccions a la presidència de Joan Laporta. El president el portà com a un element capaç de trencar el cercle viciós en què es trobava el club per portar-lo cap a un cercle virtuós. El cost del seu traspàs des del PSG s'elevà a 25 milions d'euros.
Temporada 2003-2004: Gràcies a la seva ràpida connexió amb el públic i l'espectacularitat de les seves jugades Ronaldinho es convertí ràpidament en un dels nous ídols del Camp Nou. L'equip malgrat tot només va aconseguir la Copa Catalunya en la seva primera temporada on el brasiler va aconseguir marcar 15 gols a la lliga. L'arribada del crack brasiler va ser el començament d'una nova etapa d'èxits a la història del club blaugrana, ja que al voltant de Ronaldinho es va confeccionar un gran equip comparable al Dream Team i considerat actualment un dels millors equips del món.
Temporada 2004-2005: Amb un equip més consolidat la segona temporada de Ronaldinho al Barça fou menys espectacular però més efectiva. L'equip va aconseguir la Copa Catalunya, la Lliga espanyola i el gautxo va marcar 9 gols a la lliga i múltiples assistències.

Ronaldinho i Deco a punt de llençar un córner al Camp Nou. Temporada 2005-2006: L'equip va seguir augmentant la seva autoritat aconseguint el campionat de Lliga i la Champions League després d'una disputada final amb l'Arsenal Football Club. El brasiler va aconseguir 16 gols a la lliga, va rebre la denominació de millor jugador de la competició, va fer el millor gol de la Champions League (premi otorgat per la UEFA) i posteriorment va rebre la pilota d'or atorgada per la revista France Football (un dels guardons més prestigiosos per a un futbolista a títol individual).

Palmarès 3 Copes Catalunya (2003, 2004 i 2006) 2 Lligues espanyoles (2004-2005 i 2005-2006) 2 Supercopes d'Espanya (2005 i 2006) 1 Copa d'Europa (2005-2006)

Camp Nou